Oïu, oïu, tots los qui bé amats,
e planyeu mi si deig ésser plangut,
e puis veeu si és tal cas vengut
en los presents ne en los qui són passats!
Doleu-vos, doncs, de mi, vostre semblant
en soferir la dolor delitable,
car tost de mi se dolrà lo diable
com veurà mi semblant mal d’ell passant.
Qui és l’hom viu, tal dolor sofertant,
que desig ço que desesperara?
Aitant és greu que no par cosa vera
desijar ço de què és desesperant.
No só enganat de mon mal estament:
tot quan pratic tornar me sent en dan;
menys de poder me trob, havent-lo gran,
car no m’esforç per mostrar mon talent.
Mon primer mal és mon esperdiment,
per què m’aïr e per no res m’acús;
e lo segon és terrible refús
que vós mostrau si us feia enqueriment.
Portat me trob a molt prop de ma fi,
puis mon voler cas impossible guarda;
no tardarà l’hora, que ja fos tarda,
que tendré els peus en l’avorrit camí.
Si per null temps en contra Amor fallí,
io en són représ, planyent-me’n l’enemic,
e mai vers mi poguí ésser amic,
car per null temps poder hi despenguí.
Hoc lo voler me trob en abundança,
mas del poder no en sé pus empobrit,
car io peresc e són tan defallit
que no puc dir: “En vós és ma esperança”.
Un sabor d’agre e dolç Amor llança
que lo meu gust departir-les no sap:
dins mos delits dolor mortal hi cap,
e tal dolor ab delit ha lligança.
Mas io em reprenc com parlar m’ha plagut
de ço que en mi no basta la ciència;
sobres-amor me porta ignocència:
vull e desvull sens cas esdevengut.
Llir entre cards, creeu l’amador mut
i al canviant de punt en punt color,
e al pauruc com se membra d’Amor;
de l’atrevit sia son temps perdut.
Esteim davant un poema del segle XV, concretament de la poesia medieval de l’humanisme.
Humanisme és un terme derivat de la paraula humanista que la universitat dels segles XV-XVI designava els professors d’humanitats que ensenyaven gramàtica, retòrica i lògica. Actualment humanista és l’adaptació a la cultura clàssica grega i llatina, en contraposició a la cultura filosòfica medieval.
L’autor del poema és Ausiàs March (Gandia 1400, València 1459), fou el poeta més important català. Era l’ideal cavalleresc, és a dir, home de lletres i armes. Treballà a la cort d’Alfons el Magnànim. En les seves obres s’hi expressa una gran influència en poetes importants posteriors.
El tema es concentra en el sofriment del poeta per l’amor no correspòst de la seva dama.
Aitant és greu que no par cosa vera
desijar ço de què és desesperant
[...]
Mon primer mal és mon esperdiment,
per què m’aïr e per no res m’acús;
e lo segon és terrible refús
que vós mostrau si us feia enqueriment
En aquests versos el poeta expressa com de gran és el dolor que sofreix i descriu els seus sentiments d’enuig al ser rebutjat per la seva estimada
Com ja sabíem el text es classifica dedins la poesia o lírica. Com altres poemes de Ausiàs March, era una poesia privada, confidencial (només per a ell).
Al tractar-se d’un poema en vers té característiques pròpies d’aquest gènere. Estam davant quaranta-quatre versos amb la mateixa mida. El versos mesuren deu síl·labes, i per tant són decasíl·labs, com ara en el vers novè “Qui és l’hom viu, tal dolor sofertant”. Cada vers presenta una pausa forta després de quatre síl·labes anomenada cesura. En el vers número cinc "Doleu-vos, doncs, de mi, vostre semblant”, la cesura està entre les paraules “doncs” i “de”; dividint en vers en quatre i sis síl·labes. Els versos s’agrupen en cobles (estrofa de vuit versos i la més important a la poesia catalana) i una tornada al final que fa la funció de conclusió. Aquí s’hi troba una senyal (vocatiu que s’adreça al destinatari) “Llir entre cards”, que es refereix que és la més guapa de totes. La rima és creuada, ABBA CDDC CEEC...No té ritme, perquè no va ser creada per ser cantada sinó per ser llegida.
És una poesia trabellada, conceptual i profunda o intel·lectual. Amb una rima i sintaxis que no eren perfectes.
Hi ha diversos recursos estilístics. Al versos nou i deu hi ha una pregunta retòrica: “Qui és l’home que, sofrint tal dolor, / desitja allò de què no té esperança?”. A la tornada hi ha una anàfora amb “i”. A la cinquena estrofa hi ha una antítesi “dolor” i “plaer”
En conclusió, esteim davant d’un poema característic de la literatura medieval humanística que presenta les característiques pròpies d’aquest. Aquest poema es similar als altres de l’autor pel tema amorós i de desig i per la mètrica, cosa que el converteix en un bon exemple de l’obra d’aquest poeta.
GLOSSARI
Plànyer: doldre’s, manifestar dol
Defallit: mancat d’enteniment o de moralitat
PART CREATIVA
Vegeu-me aqui, desfet i massa sol
que per no res el meu cor està trist
així com tu ets totalment feliç
massa frustrat, lentament mor el cor
Estimada, visc, respir, tot per tu
en un gran món tu ets tan petita
molt més dèbil, no pots ser ferida
ets la vida, el millor que he tingut
Amor amor, un lliri tot per tu
amb sort et mors, no trobaràs home
que t’aguanti com sempre ho fa hom
per tal cosa, finalment m’has perdut
A.C.M
M.J.F
E.P.S
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada